[valencià] Bèstia

L'home és un llop per l'home.
PLAUTE

La presa va romandre queta, observant tot el que es menejava al seu voltant. Era inconscient del perill que hi havia davant d'ella, a tan sols uns metres. Ella continuava tranquil·la i feliç, fent allò que més s'estimava, ajudar els altres. En eixe moment es trobava en nom d'una altra presa de les que a la bèstia més li agradaven. Era sola, indefensa i ingènua. Era seua.
Es va apropar a espai, no volia espantar-la. Va observar-la detingudament amb l'esperança que ella no notara que estava en perill, però era intel·ligent i es girà per observar-lo. Els seus enormes ulls negres, de sobte inquiets, l'estudiaren. Qui era ell?, es preguntà la presa, amb més curiositat que por -he dit que era intel·ligent?, ho era, però malauradament era a més confiada-.
–El meu nom es Llop –digué ell amb el millor somriure que podia posar un desalmat com ell, dels qui no es preocupen si el que fan està o no bé amb tal que siga profitós per ell–. Vinc per ajudar-te amb la Sara.
–Coneixes la Sara? –La presa tornà a mirar-lo de damunt a avall. La seua amiga era molt estranya, però... tant com per anar-hi amb aquell ésser que l'obserbava d'una manera... incòmoda?
–Som amics des de fa temps, sí –assentí Llop, amb l'excitació al cos de pensar que aquella nit, ella seria seua i podria fer-li el que vulgués.
–Doncs... gràcies! La Sara m'ha demanat que li guarde açò, podràs fer-ho? –Ella li tornà el somriure i se'l remirà de nou; no sabia perquè però no acabava de semblar-li bó el Llop eixe...
–És clar! Podries acompanyar-me per ací, per favor?
–Per què? –Ja he fet notar que la presa no era tonta. L'edat li havia donat moltes experiències que l'ajudaren a crèixer.
–Voldràs comprovar que ho guarde tot, no? O és que et fies tant de mi?, perquè no ho sembla, la veritat...
La Maria es quedà sorpresa i avergonyida. Era cert. Havia jutjat a Llop com a ella mai li havia agradat que la jutjaren. S'apenedí de seguida i acompanyà a l'estrany ésser fins que aquest, baix la seua estricta vigilància, guardè els tresors de la seua amiga Sara. Després d'assegurar-se que ja havia acabat el seu treball, la presa s'anà i deixà a Llop a soles.
La bèstia observà anar-se a la presa i, quan un dels seus companys s'apropà i li preguntà perquè somreia, ell contestà:
–Avui he tingut sort. Aquella vella d'allà m'ha donat tots els estalvis d'una amiga seua i damunt no s'ha adonat que, quan ha signat el contracte, també ens ha donat al banc els seus. Ha estat tan fàcil, enganyar-la!


Ambdós Llops rigueren junts. Això sí que era un treball ben fet.

No hay comentarios:

Publicar un comentario