L'home és un llop per l'home.
PLAUTE
La presa va romandre queta, observant tot el que es menejava al seu voltant. Era inconscient del perill que hi havia davant d'ella, a tan sols uns metres. Ella continuava tranquil·la i feliç, fent allò que més s'estimava, ajudar els altres. En eixe moment es trobava en nom d'una altra presa de les que a la bèstia més li agradaven. Era sola, indefensa i ingènua. Era seua.
Es va apropar a espai, no volia espantar-la. Va observar-la detingudament amb l'esperança que ella no notara que estava en perill, però era intel·ligent i es girà per observar-lo. Els seus enormes ulls negres, de sobte inquiets, l'estudiaren. Qui era ell?, es preguntà la presa, amb més curiositat que por -he dit que era intel·ligent?, ho era, però malauradament era a més confiada-.
–El meu nom es Llop –digué ell amb el millor somriure que podia posar un desalmat com ell, dels qui no es preocupen si el que fan està o no bé amb tal que siga profitós per ell–. Vinc per ajudar-te amb la Sara.
–Coneixes la Sara? –La presa tornà a mirar-lo de damunt a avall. La seua amiga era molt estranya, però... tant com per anar-hi amb aquell ésser que l'obserbava d'una manera... incòmoda?
–Som amics des de fa temps, sí –assentí Llop, amb l'excitació al cos de pensar que aquella nit, ella seria seua i podria fer-li el que vulgués.
–Doncs... gràcies! La Sara m'ha demanat que li guarde açò, podràs fer-ho? –Ella li tornà el somriure i se'l remirà de nou; no sabia perquè però no acabava de semblar-li bó el Llop eixe...
–És clar! Podries acompanyar-me per ací, per favor?
–Per què? –Ja he fet notar que la presa no era tonta. L'edat li havia donat moltes experiències que l'ajudaren a crèixer.
–Voldràs comprovar que ho guarde tot, no? O és que et fies tant de mi?, perquè no ho sembla, la veritat...
La Maria es quedà sorpresa i avergonyida. Era cert. Havia jutjat a Llop com a ella mai li havia agradat que la jutjaren. S'apenedí de seguida i acompanyà a l'estrany ésser fins que aquest, baix la seua estricta vigilància, guardè els tresors de la seua amiga Sara. Després d'assegurar-se que ja havia acabat el seu treball, la presa s'anà i deixà a Llop a soles.
La bèstia observà anar-se a la presa i, quan un dels seus companys s'apropà i li preguntà perquè somreia, ell contestà:
–Avui he tingut sort. Aquella vella d'allà m'ha donat tots els estalvis d'una amiga seua i damunt no s'ha adonat que, quan ha signat el contracte, també ens ha donat al banc els seus. Ha estat tan fàcil, enganyar-la!
Ambdós Llops rigueren junts. Això sí que era un treball ben fet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario